Fer esport per obtenir beneficis saludables i econòmics

En l’actualitat podem afirmar amb plena convicció que l’esport ha calat de manera profunda en la vida de les persones i s’ha convertit en un element de rellevant importància en les societats avançades i postmodernes. No fa massa anys, però, l’esport ens era aliè i només el vèiem per la televisió o l'escoltàvem per la ràdio; era això que practicaven els altres. En canvi, ara és tot això i molt més: és el que practiquem nosaltres, els nostres fills i filles, les persones del nostre voltant... pràcticament tothom.

I és que la pràctica fisicoesportiva s’ha incorporat de manera natural a la quotidianitat de les persones, s’ha convertit en habitual. Tanmateix, no ho era gens fa unes dècades enrere i ens sorprenia o sobtava veure algunes persones vestides amb xandall corrent pels carrers del poble ja que en aquell temps l’esport estava circumscrit principalment al futbol i poc més.

Entrar a analitzar per què actualment la pràctica esportiva ha tingut aquest desenvolupament i evolució seria motiu d’un estudi extens i complex. Per això, en aquest article no parlarem de l’esport mediàtic (aquell que només busca generar espectacle i habitualment és competitiu) sinó d’aquella activitat esportiva que les persones han assolit com a hàbit saludable i han incorporat a la seua vida de manera beneficiosa. En aquest sentit, aportarem diverses dades al voltant del binomi esport i salut, de l’estreta relació que existeix entre ambdós i de les possibles conseqüències que se’n deriven.

Així doncs, constatem que la societat actual ha assolit de manera clara i convincent que la pràctica fisicoesportiva comporta uns guanys inqüestionables en la salut de les persones. Així ho manifesten també les dades obtingudes en l’Enquesta sobre els hàbits esportius a Espanya, realitzada l’any 2010 pels professors M. Garcia Ferrando i R. Llopis. Però anem a pams. Per sexe, l’estudi reflecteix que un 56% de les dones enquestades consideren l’esport com a salut o teràpia saludable, front al 44% dels homes preguntats pel mateix aspecte. Aquesta apreciació canvia segons siguen practicants d’esport o no. És a dir, el practicant considera en un 54% que fer esport és sinònim de salut mentre que el no practicant ho pensa en un 47%. En relació als motius pels quals la gent fa esport, un 48% d’enquestats afirma que és per mantenir la forma física i/o millorar la seua salut (l’any 2000 solament ho afirmava el 27%). Aquest motiu canvia segons el sexe, ja que el 41% d’homes el considera essencial front al 69% de dones. També hi ha diferència segons l’edat: només un 33% dels enquestats d’entre 15 i 24 anys considera que practica esport per mantenir-se en forma, mentre que el 75% dels majors de 55 anys creu que aquest és el principal motiu per fer-ho. Les altres expressions que apunten les persones sobre l’esport són tan variades com aquelles que diuen que és una manera d’estar en forma, és un entreteniment, una forma de relació social, una manera de millorar la línea, un espectacle, etc.

Amb el pas del temps la gent ha anat entrant lentament i progressiva en la cultura esportiva i ha entès la relació i repercussió que té la pràctica esportiva sobre el nostre organisme i sobre la nostra salut física i mental. Però cal remarcar i deixar ben clar que si no realitzem correctament la pràctica fisicoesportiva aquesta pot derivar en conseqüències negatives. Sobrepassar certs paràmetres de la fisiologia del nostre organisme pot conduir-nos a la malaltia o, dit d’una altra manera, a allò no saludable. Per tant, l’activitat esportiva sempre haurà d’estar ben planificada, organitzada i controlada per un especialista professional. Amb tot, no ens ha de sorprendre que després de visitar el metge rebem la recomanació, segons el tipus de malaltia, de fer esport o d’apropar-nos a l’activitat física. Molt sovint aquesta forma part de la prescripció mèdica i s’afegeix a la recepta farmacològica. La constatació en medicina i en les organitzacions sanitàries que l’activitat física té una repercussió positiva sobre la salut de les persones és més que evident. És, fins i tot, demostrable científicament. Així doncs, existeix una clara relació entre ambdues.

Per tal d’il·lustrar aquesta afirmació, enumerarem alguns titulars extrets de diverses revistes científiques, estudis i organismes:

• La vida activa en l’adolescència evita futurs problemes cardíacs (Universitat d’Umea, Suècia).
• El sedentarisme és el causant del 6% de les morts a nivell mundial (Organització Mundial per a la Salut -a partir d’ara OMS-).
• Exercici físic i alimentació sana són clau per viure més i millor (Federació Espanyola de Societats de Nutrició, Alimentació i Dietètica).
• Un de cada cinc xiquets espanyols pateix d’obesitat abdominal (IMIM).
• L’exercici físic beneficia a persones amb problemes pulmonars crònics ( Hospital Universitari Reina Sofia).
• Més del 40% dels espanyols no realitza cap tipus d’activitat física (Fundación Española del Corazón).
• Els joves amb pares de vida sedentària no solen realitzar cap tipus d’activitat física (Universitat de la Rioja).
• El 54% dels espanyols majors de 18 anys tenen sobrepès o obesitat ( Encuesta Nacional de Salut, 2012).
• L’activitat física pot disminuir la degeneració de la retina (Universitat de Emory, Georgia).
• Els homes sedentaris tenen un major risc de contraure un càncer de còlon, amb una probabilitat del 61% major que aquells que poden considerar-se persones actives (Ge Healthcare).
• Sedentarisme i tabac augmenten els problemes cardiorespiratoris (Universitat de Londrina, Brasil).
• El 33% dels xiquets europeus tenen sobrepès (OMS).
• El 42% dels ciutadans europeus no realitza cap activitat esportiva (Eurobarometro sobre activitat física y deporte).
• Una vida saludable podria reduir un 30% dels càncers de mama (Novartis Oncology).
• Fer exercici físic durant 30 minuts al dia disminueix els efectes de l’asma (Universitat de Concordia, Canada).
• Realitzar activitat física millora la salut cerebral i la formació de neurones (B-Debate. Biocat, Barcelona).

Podríem allargar aquest llistat considerablement, però no ve al cas. Allò realment important és remarcar la clara evidència que tots i cadascun d’aquests titulars apunten en la mateixa direcció. Dibuixen, si més no, un panorama on l’anàlisi i la reflexió han de situar-se en el primer lloc de prioritats de l’actual societat en matèria de benestar. Els responsables de la salut pública (polítics, organismes i gestors) han d’atendre aquesta realitat des de la preocupació, la planificació, la prevenció i la inversió. En conseqüència, s’hauran d’orientar les polítiques cap a noves propostes en programes socials per a la promoció de l’activitat fisicoesportiva i d’una alimentació saludable.

Però no solament cal parlar de la salut de les persones en termes de benestar físic i mental i, per tant, d’una millor i més llarga vida. Caldrà fer menció també de la despesa o estalvi que representa en termes econòmics la salut o la malaltia de la població. En aquest sentit, existeixen dades prou rellevants i clarificadores. Per exemple, l’Informe Cronos de 2014 apunta que el 75% de la despesa sanitària a Espanya ve donada per infermetats cardíaques i respiratòries, pel càncer i per la diabetis (malalties que són responsables del 90% de morts). La seua prevenció podria estalviar més de 8.000 milions d’euros a l’any.

A més a més, un altre estudi publicat per GE Healthcare d’Anglaterra, realitzat sobre l’efecte del mals hàbits en el sistema sanitari de 10 països, afirma que reduir la inactivitat física i el tabaquisme podria suposar un estalvi de 19.000 milions d’euros a l’any. I en relació al càncer de còlon, aquest mateix estudi apunta que la inactivitat produeix 122 milions d’euros de despesa en el seu tractament. Així mateix, la Universitat de Cantàbria revela que el 7 % dels pressupostos d’aquesta autonomia en matèria de salut es destinen a tractaments contra l’obesitat i les seus conseqüències. Tots sabem de la repercussió directa que té aquesta malaltia sobre la salut de la població. De bo no té res, indubtablement, però quan incideix en la població adolescent a més de produir efectes en la salut física provoca també trastorns psicològics (sofriment, fracàs escolar, problemes de comportament, agressivitat, etc.). Dades del Ministeri de Sanitat d’Espanya ens diuen que la despesa associada a l’obesitat supera els 2,5 milions d’euros anuals. La diabetis i l’obesitat comporten el 45 % de l’assistència sanitària, tant en atenció primària com en especialitzada. Tanmateix, aquest Ministeri apunta que la despesa per al tractament de malalties directament atribuïdes al tabac és de 7.700 milions, fet que representa el 15% de la factura en matèria sanitària. El mateix organisme informa també que els fumadors generen 255 vegades més de despesa sanitària al llarg de la seua vida que els no fumadors, reduint en 14 anys de mitjana l’esperança de vida.

Per la seua banda, el Centre de Control d’Infermetats i Prevenció dels EE.UU. afirma que una persona adulta que practica activitat física pot reduir la seua despesa sanitària en 250€ a l’any. Evidentment, les persones que practiquen alguna activitat física amb regularitat tenen menys hospitalitzacions, visiten menys el metge i gasten menys en medicaments.

Un altre informe, el Cronos-2014, ens mostra les tendències sanitàries i adverteix que, tenint en compte les prediccions sobre envelliment i els mals hàbits de vida de la població actuals, la despesa sanitària a Espanya l’any 2020 derivada de les patologies més comunes en l’actualitat (infermetats cardíaques, respiratòries, càncer i diabetis) podria superar els 98.000 milions d’euros anuals. Solament la diabetis podria arribar a una despesa de 8.000 milions d’euros. També és important afegir que aquesta despesa van lligades irremeiablement les pèrdues en productivitat laboral (baixes i incapacitats).

Veritablement les dades exposades són prou clares, reals i contundents. Ens dibuixen un panorama força preocupant per als ciudatans de la societat actual, sobretot en el primer món, i no són gens encoratjadores de cara al futur. Per això, davant aquesta situació caldrà que actuem tots: administracions, organismes, governs, associacions... de manera transversal, coordinada i eficaç per pal·liar, i si pot ser aturar, aquest problema.

Arribats a aquest punt podem extreure conclusions de diferent índole i abast, però en totes elles existeix un denominador comú: l’activitat física i esportiva beneficia la salut de les persones. Afirmació categòrica, indiscutible, irrefutable... En aquest sentit, diferents organismes ens marquen el camí a seguir com, per exemple, l’Informe Cronos. Aquest apunta que cal establir un sistema pro actiu, dissenyat per previndre hospitalitzacions innecessàries, de la mà d’un pacient actiu, informat i partícip de la seua pròpia gestió de la salut. D’una banda, la directora de l’OMS per Europa diu que la inactivitat física, juntament amb la cultura que promou aliments amb un alt contingut en greixos, sal i sucre és mortal. D’altra banda, el director general d’esports del govern de Cantàbria afirma que qualsevol euro que invertim en esport l’estalviem en sanitat. És a dir, que practicar esport és una inversió a llarg termini més que no una despesa.

Després de realitzar un anàlisi i obtenir-ne el corresponent diagnòstic, caldrà treballar en diferents línies d’actuació per tal de pal·liar els efectes devastadors que estan provocant sobre les persones el tipus de vida de la societat actual quant a hàbits alimentaris incorrectes i manca d’activitat física o de mobilitat. Es podran establir diferents criteris o prioritats, però s’ha de començar a treballar ja, sense demora, i amb un pas ferm i constant. La primera mesura a prendre és que els governs i administracions prenguen consciència de la problemàtica i comencen a invertir en aquest camp, amb una bona planificació, organització, desenvolupament i avaluació de programes destinats a aquest fi, sempre buscant la transversabilitat i la implicació de tots els agents possibles (àmbit comunitari, educatiu, sanitari i empresarial). Després es treballarà amb estratègies de prevenció, principalment, actuant de forma sinèrgica i coincidint sobre múltiples factors que determinen un estil de vida concret.

En aquest aspecte, quedem-nos, per exemple, amb la clara i determinant línia que marca l’OMS en el programa Salut 2020. Aquest estableix, entre altres, les següents accions:

• La promoció del consum de fruites i verdures.
• Iniciatives saludables en l’alimentació escolar.
• Impostos sobre aliments rics en greixos per tal de reduir-ne el seu consum.
• Control sobre la publicitat.
• Estratègies per promoure l’activitat física.
• Etiquetatges informatius.
• Exigència de responsabilitats a la indústria alimentària.

En una línea semblant, HAVISA proposa el Pla d'Hàbits de Vida Saludables en la Població Espanyola. Aquest apunta diferents campanyes publicitàries, com ara:

• Combina activitat física amb alimentació variada i equilibrada.
• Viu actiu, mou-te per a estar sa.
• Camina 30 minuts al dia.
• Utilitza les escales i no l’ascensor.

Per acabar d’arrodonir tot allò vist i exposat, i després de treure la radiografia de la situació actual veient l’estreta relació existent entre esport i salut i analitzant la problemàtica i les possibles solucions, és hora d’anar concloent. No oblidem que en el segle XXI la salut de les persones vindrà donada, indiscutiblement, pel foment dels hàbits saludables, sobretot en alimentació i en la pràctica esportiva. Al mateix temps s’haurà de treballar en la prevenció de les infermetats més devastadores: l’obesitat, els problemes cardiovasculars, el tabaquisme i la diabetis. El sistema educatiu de cada país serà còmplice de les polítiques que desenvolupen els programes en aquesta direcció. Així doncs, promoure el benestar per evitar malalties futures, serà la nova fórmula d’estalvi en un sistema saturat i sobredimensionat. Aleshores, invertir ara en programes de benestar pot reportar en un futur un benefici doble: la disminució de malalties i un estalvi econòmic.

Finalment, el preàmbul de la Carta Espanyola de l’Esport ens diu que la pràctica esportiva és una eina per a la salut i en l'article 6.4. indica que l’esport per a tots i totes, com a opció recreativa o de salut, haurà de ser permanentment incentivat des dels poders públics, conscients dels seus beneficis individuals, econòmics i socials.

Caldrà prendre’n nota!

Salut!

Miguel A. Noguera Artigues
Tècnic Àrea d'Esports de Pedreguer