Fer esport per obtenir beneficis saludables i econòmics

En l’actualitat podem afirmar amb plena convicció que l’esport ha calat de manera profunda en la vida de les persones i s’ha convertit en un element de rellevant importància en les societats avançades i postmodernes. No fa massa anys, però, l’esport ens era aliè i només el vèiem per la televisió o l'escoltàvem per la ràdio; era això que practicaven els altres. En canvi, ara és tot això i molt més: és el que practiquem nosaltres, els nostres fills i filles, les persones del nostre voltant... pràcticament tothom.

I és que la pràctica fisicoesportiva s’ha incorporat de manera natural a la quotidianitat de les persones, s’ha convertit en habitual. Tanmateix, no ho era gens fa unes dècades enrere i ens sorprenia o sobtava veure algunes persones vestides amb xandall corrent pels carrers del poble ja que en aquell temps l’esport estava circumscrit principalment al futbol i poc més.

Entrar a analitzar per què actualment la pràctica esportiva ha tingut aquest desenvolupament i evolució seria motiu d’un estudi extens i complex. Per això, en aquest article no parlarem de l’esport mediàtic (aquell que només busca generar espectacle i habitualment és competitiu) sinó d’aquella activitat esportiva que les persones han assolit com a hàbit saludable i han incorporat a la seua vida de manera beneficiosa. En aquest sentit, aportarem diverses dades al voltant del binomi esport i salut, de l’estreta relació que existeix entre ambdós i de les possibles conseqüències que se’n deriven.

Així doncs, constatem que la societat actual ha assolit de manera clara i convincent que la pràctica fisicoesportiva comporta uns guanys inqüestionables en la salut de les persones. Així ho manifesten també les dades obtingudes en l’Enquesta sobre els hàbits esportius a Espanya, realitzada l’any 2010 pels professors M. Garcia Ferrando i R. Llopis. Però anem a pams. Per sexe, l’estudi reflecteix que un 56% de les dones enquestades consideren l’esport com a salut o teràpia saludable, front al 44% dels homes preguntats pel mateix aspecte. Aquesta apreciació canvia segons siguen practicants d’esport o no. És a dir, el practicant considera en un 54% que fer esport és sinònim de salut mentre que el no practicant ho pensa en un 47%. En relació als motius pels quals la gent fa esport, un 48% d’enquestats afirma que és per mantenir la forma física i/o millorar la seua salut (l’any 2000 solament ho afirmava el 27%). Aquest motiu canvia segons el sexe, ja que el 41% d’homes el considera essencial front al 69% de dones. També hi ha diferència segons l’edat: només un 33% dels enquestats d’entre 15 i 24 anys considera que practica esport per mantenir-se en forma, mentre que el 75% dels majors de 55 anys creu que aquest és el principal motiu per fer-ho. Les altres expressions que apunten les persones sobre l’esport són tan variades com aquelles que diuen que és una manera d’estar en forma, és un entreteniment, una forma de relació social, una manera de millorar la línea, un espectacle, etc.

Amb el pas del temps la gent ha anat entrant lentament i progressiva en la cultura esportiva i ha entès la relació i repercussió que té la pràctica esportiva sobre el nostre organisme i sobre la nostra salut física i mental. Però cal remarcar i deixar ben clar que si no realitzem correctament la pràctica fisicoesportiva aquesta pot derivar en conseqüències negatives. Sobrepassar certs paràmetres de la fisiologia del nostre organisme pot conduir-nos a la malaltia o, dit d’una altra manera, a allò no saludable. Per tant, l’activitat esportiva sempre haurà d’estar ben planificada, organitzada i controlada per un especialista professional. Amb tot, no ens ha de sorprendre que després de visitar el metge rebem la recomanació, segons el tipus de malaltia, de fer esport o d’apropar-nos a l’activitat física. Molt sovint aquesta forma part de la prescripció mèdica i s’afegeix a la recepta farmacològica. La constatació en medicina i en les organitzacions sanitàries que l’activitat física té una repercussió positiva sobre la salut de les persones és més que evident. És, fins i tot, demostrable científicament. Així doncs, existeix una clara relació entre ambdues.

Per tal d’il·lustrar aquesta afirmació, enumerarem alguns titulars extrets de diverses revistes científiques, estudis i organismes:

- La vida activa en l’adolescència evita futurs problemes cardíacs (Universitat d’Umea, Suècia).

- El sedentarisme és el causant del 6% de les morts a nivell mundial (Organització Mundial per a la Salut -a partir d’ara OMS-).

- Exercici físic i alimentació sana són clau per viure més i millor (Federació Espanyola de Societats de Nutrició, Alimentació i Dietètica).

- Un de cada cinc xiquets espanyols pateix d’obesitat abdominal (IMIM).

- L’exercici físic beneficia a persones amb problemes pulmonars crònics ( Hospital Universitari Reina Sofia).

- Més del 40% dels espanyols no realitza cap tipus d’activitat física (Fundación Española del Corazón).

- Els joves amb pares de vida sedentària no solen realitzar cap tipus d’activitat física (Universitat de la Rioja).

- El 54% dels espanyols majors de 18 anys tenen sobrepès o obesitat ( Encuesta Nacional de Salut, 2012).

- L’activitat física pot disminuir la degeneració de la retina (Universitat de Emory, Georgia).

- Els homes sedentaris tenen un major risc de contraure un càncer de còlon, amb una probabilitat del 61% major que aquells que poden considerar-se persones actives (Ge Healthcare).

- Sedentarisme i tabac augmenten els problemes cardiorespiratoris (Universitat de Londrina, Brasil).

- El 33% dels xiquets europeus tenen sobrepès (OMS).

- El 42% dels ciutadans europeus no realitza cap activitat esportiva (Eurobarometro sobre activitat física y deporte).

- Una vida saludable podria reduir un 30% dels càncers de mama (Novartis Oncology).

- Fer exercici físic durant 30 minuts al dia disminueix els efectes de l’asma (Universitat de Concordia, Canada).

- Realitzar activitat física millora la salut cerebral i la formació de neurones (B-Debate. Biocat, Barcelona).

Podríem allargar aquest llistat considerablement, però no ve al cas. Allò realment important és remarcar la clara evidència que tots i cadascun d’aquests titulars apunten en la mateixa direcció. Dibuixen, si més no, un panorama on l’anàlisi i la reflexió han de situar-se en el primer lloc de prioritats de l’actual societat en matèria de benestar. Els responsables de la salut pública (polítics, organismes i gestors) han d’atendre aquesta realitat des de la preocupació, la planificació, la prevenció i la inversió. En conseqüència, s’hauran d’orientar les polítiques cap a noves propostes en programes socials per a la promoció de l’activitat fisicoesportiva i d’una alimentació saludable.

Però no solament cal parlar de la salut de les persones en termes de benestar físic i mental i, per tant, d’una millor i més llarga vida. Caldrà fer menció també de la despesa o estalvi que representa en termes econòmics la salut o la malaltia de la població. En aquest sentit, existeixen dades prou rellevants i clarificadores. Per exemple, l’Informe Cronos de 2014 apunta que el 75% de la despesa sanitària a Espanya ve donada per infermetats cardíaques i respiratòries, pel càncer i per la diabetis (malalties que són responsables del 90% de morts). La seua prevenció podria estalviar més de 8.000 milions d’euros a l’any.

A més a més, un altre estudi publicat per GE Healthcare d’Anglaterra, realitzat sobre l’efecte del mals hàbits en el sistema sanitari de 10 països, afirma que reduir la inactivitat física i el tabaquisme podria suposar un estalvi de 19.000 milions d’euros a l’any. I en relació al càncer de còlon, aquest mateix estudi apunta que la inactivitat produeix 122 milions d’euros de despesa en el seu tractament. Així mateix, la Universitat de Cantàbria revela que el 7 % dels pressupostos d’aquesta autonomia en matèria de salut es destinen a tractaments contra l’obesitat i les seus conseqüències. Tots sabem de la repercussió directa que té aquesta malaltia sobre la salut de la població. De bo no té res, indubtablement, però quan incideix en la població adolescent a més de produir efectes en la salut física provoca també trastorns psicològics (sofriment, fracàs escolar, problemes de comportament, agressivitat, etc.). Dades del Ministeri de Sanitat d’Espanya ens diuen que la despesa associada a l’obesitat supera els 2,5 milions d’euros anuals. La diabetis i l’obesitat comporten el 45 % de l’assistència sanitària, tant en atenció primària com en especialitzada. Tanmateix, aquest Ministeri apunta que la despesa per al tractament de malalties directament atribuïdes al tabac és de 7.700 milions, fet que representa el 15% de la factura en matèria sanitària. El mateix organisme informa també que els fumadors generen 255 vegades més de despesa sanitària al llarg de la seua vida que els no fumadors, reduint en 14 anys de mitjana l’esperança de vida.

Per la seua banda, el Centre de Control d’Infermetats i Prevenció dels EE.UU. afirma que una persona adulta que practica activitat física pot reduir la seua despesa sanitària en 250€ a l’any. Evidentment, les persones que practiquen alguna activitat física amb regularitat tenen menys hospitalitzacions, visiten menys el metge i gasten menys en medicaments.

Un altre informe, el Cronos-2014, ens mostra les tendències sanitàries i adverteix que, tenint en compte les prediccions sobre envelliment i els mals hàbits de vida de la població actuals, la despesa sanitària a Espanya l’any 2020 derivada de les patologies més comunes en l’actualitat (infermetats cardíaques, respiratòries, càncer i diabetis) podria superar els 98.000 milions d’euros anuals. Solament la diabetis podria arribar a una despesa de 8.000 milions d’euros. També és important afegir que aquesta despesa van lligades irremeiablement les pèrdues en productivitat laboral (baixes i incapacitats).

Veritablement les dades exposades són prou clares, reals i contundents. Ens dibuixen un panorama força preocupant per als ciudatans de la societat actual, sobretot en el primer món, i no són gens encoratjadores de cara al futur. Per això, davant aquesta situació caldrà que actuem tots: administracions, organismes, governs, associacions... de manera transversal, coordinada i eficaç per pal·liar, i si pot ser aturar, aquest problema.

Arribats a aquest punt podem extreure conclusions de diferent índole i abast, però en totes elles existeix un denominador comú: l’activitat física i esportiva beneficia la salut de les persones. Afirmació categòrica, indiscutible, irrefutable... En aquest sentit, diferents organismes ens marquen el camí a seguir com, per exemple, l’Informe Cronos. Aquest apunta que cal establir un sistema pro actiu, dissenyat per previndre hospitalitzacions innecessàries, de la mà d’un pacient actiu, informat i partícip de la seua pròpia gestió de la salut. D’una banda, la directora de l’OMS per Europa diu que la inactivitat física, juntament amb la cultura que promou aliments amb un alt contingut en greixos, sal i sucre és mortal. D’altra banda, el director general d’esports del govern de Cantàbria afirma que qualsevol euro que invertim en esport l’estalviem en sanitat. És a dir, que practicar esport és una inversió a llarg termini més que no una despesa.

Després de realitzar un anàlisi i obtenir-ne el corresponent diagnòstic, caldrà treballar en diferents línies d’actuació per tal de pal·liar els efectes devastadors que estan provocant sobre les persones el tipus de vida de la societat actual quant a hàbits alimentaris incorrectes i manca d’activitat física o de mobilitat. Es podran establir diferents criteris o prioritats, però s’ha de començar a treballar ja, sense demora, i amb un pas ferm i constant. La primera mesura a prendre és que els governs i administracions prenguen consciència de la problemàtica i comencen a invertir en aquest camp, amb una bona planificació, organització, desenvolupament i avaluació de programes destinats a aquest fi, sempre buscant la transversabilitat i la implicació de tots els agents possibles (àmbit comunitari, educatiu, sanitari i empresarial). Després es treballarà amb estratègies de prevenció, principalment, actuant de forma sinèrgica i coincidint sobre múltiples factors que determinen un estil de vida concret.

En aquest aspecte, quedem-nos, per exemple, amb la clara i determinant línia que marca l’OMS en el programa Salut 2020. Aquest estableix, entre altres, les següents accions:

- La promoció del consum de fruites i verdures.

- Iniciatives saludables en l’alimentació escolar.

- Impostos sobre aliments rics en greixos per tal de reduir-ne el seu consum.

- Control sobre la publicitat.

- Estratègies per promoure l’activitat física.

- Etiquetatges informatius.

- Exigència de responsabilitats a la indústria alimentària.

En una línea semblant, HAVISA proposa el Pla d'Hàbits de Vida Saludables en la Població Espanyola. Aquest apunta diferents campanyes publicitàries, com ara:

- Combina activitat física amb alimentació variada i equilibrada.

- Viu actiu, mou-te per a estar sa.

- Camina 30 minuts al dia.

- Utilitza les escales i no l’ascensor.

Per acabar d’arrodonir tot allò vist i exposat, i després de treure la radiografia de la situació actual veient l’estreta relació existent entre esport i salut i analitzant la problemàtica i les possibles solucions, és hora d’anar concloent. No oblidem que en el segle XXI la salut de les persones vindrà donada, indiscutiblement, pel foment dels hàbits saludables, sobretot en alimentació i en la pràctica esportiva. Al mateix temps s’haurà de treballar en la prevenció de les infermetats més devastadores: l’obesitat, els problemes cardiovasculars, el tabaquisme i la diabetis. El sistema educatiu de cada país serà còmplice de les polítiques que desenvolupen els programes en aquesta direcció. Així doncs, promoure el benestar per evitar malalties futures, serà la nova fórmula d’estalvi en un sistema saturat i sobredimensionat. Aleshores, invertir ara en programes de benestar pot reportar en un futur un benefici doble: la disminució de malalties i un estalvi econòmic.

Finalment, el preàmbul de la Carta Espanyola de l’Esport ens diu que la pràctica esportiva és una eina per a la salut i en l'article 6.4. indica que l’esport per a tots i totes, com a opció recreativa o de salut, haurà de ser permanentment incentivat des dels poders públics, conscients dels seus beneficis individuals, econòmics i socials.

Caldrà prendre’n nota!

Salut!

 

Miquel A. Noguera Artigues

Tècnica Àrea d'Esports de Pedreguer

Actituds violentes en l'entorn de l'Esport Escolar

Ja no ens sorprèn gens ni mica quan apareix una notícia sobre l’agressió física que ha patit un àrbitre, un jugador o un espectador en una instal·lació esportiva. No cal dir que la violència verbal ha quedat enquistada en pràcticament quasi totes les manifestacions esportives, bé de caràcter amateur o professional, especialment quan hi existeix una competició, uns adversaris, un jutge... però mai tindrà cap justificació i, per tant, caldrà mostrar-hi la més rotunda repulsa.

El més preocupant i alarmant és que certes accions violentes i de diferent format van instal·lant-se lentament i progressiva en l’esport aficionat i, molt tristament, en l’esport escolar. Quins són el elements propiciadors d’aquests actes violents? Per què es produeixen? Què ho fomenta? La resposta podria ser fàcil, però massa simple si responguérem que s’hi donen perquè, senzillament, hi ha un enfrontament entre participants, entrenadors i públic implicat en cadascun dels bàndols que volen guanyar. Així doncs, la paraula clau seria guanyar? Guanyar vol dir ser més competitiu? La societat ens demanda, en general, que siguem més competitius? De la competitivitat, en podem treure beneficis? Jo respondria que sí a aquestes qüestions. Evidentment, tots, quan ens posem a jugar, encara que siga a les cartes, volem guanyar, és lícit. La qüestió és no sobrepassar els límits que comporta la victòria, amb el corresponent respecte a l’adversari i atenent tots els elements que han intervingut en un determinat encontre, partit o competició. Aleshores, com deia abans, el més preocupant és quan aqueix enfrontament, aqueixa competitivitat, deriva en alguna acció violenta, verbal o física. I més encara, quan els actors són xiquests i/o pares i mares. Posem uns quants exemples per tal d’il·lustrar aquest escrit: a un àrbitre, després d’una brutal agressió per part d’un jugador en un partit de futbol de categoria amateur, se li extirpa la melsa; entrenadors que s’agredeixen físicament i verbal davant dels seus jugadors, xiquets en edat escolar; aquell xiquet que, de manera natural, es planta davant de l’àrbitre i li propicia un insult, “recordant-se de sa mare” (son pare utilitzava el mateix insult de manera reiterada cada dissabte quan acudia a veure’l jugar); dos pares que salten al terreny de joc per separar els respectius fills d’una baralla lleu i acaben per agredir-se físicament tots dos; aquell pare que abusava de la cridadissa i l’insult des de la grada, fins al dia que la seua filla va parar el joc per demanar-li que “o parava de fer l’ase o deixava de jugar”, indubtablement exemplar aquesta xiqueta. Pense que no cal insistir en més exemples. Segurament tots tindrem en ment més d’un episodi que hem vist o sofert en carn i ossos.

Caldria esbrinar per què es produeixen cada vegada més aquestes situacions anòmales dins de l’esport en general i en l’esport escolar en particular. No cal dir que en aquest últim no hauria d’haver ni un símptoma de violència en cap de les modalitats, perquè tots entenem que ens movem en l’àmbit indiscutiblement educatiu i formatiu, on els valors inherents a la formació de la persona estan per damunt de tot. Però, lamentablement, no és així. L’esport escolar no està exempt de la problemàtica que comporten les diferents actituds o accions violentes, sobretot, i això resulta alarmant, quan parteixen dels mateixos xiques i dels pares i mares. Hauríem de mirar, doncs, d’evitar que aquesta situació anés en augment i d’intervenir i d’aplicar-hi mesures correctores, en definitiva, mirar d’assumir, cadascuna de les parts implicades, el nivell de responsabilitat corresponent.

A finals del 2011 el Gabinet de Prospecció Sociològica del Govern Basc publicava un estudi molt revelador sobre les situacions que ara comentem, on adverteix que els pares són una de les principals causes de violència en l’esport escolar, sucumbeixen a la component emocional i es transformen en una altra persona durant els partits que juguen els fills/es. Afirmació rotunda, però, per a moltes persones, gens sorprenent en l’actualitat. Tots coneixem persones que en la seua vida tenen un comportament molt racional, normal i correcte, però quan arriben a una instal·lació esportiva per presenciar-hi una competició, sofreixen una profunda transformació i deixen de ser ells mateix per convertir-se en individus impulsius i irracionals, fins al punt d’arribar a l’agressió i a pautes violentes, amb les dues possibles variants, física o verbal. A molts pares, quan, una vegada finalitzada la competició, se’ls recrimina la seua actitud o comportament, afirmen que no es reconeixen en aqueix moment de la contesa. Evidentment, han sucumbit a la component emocional i mostren, alguns d’ells, el penediment i la vergonya per haver actuat així. Però cal dir que aquests casos no són la majoria, afortunadament. Normalment, les persones racionals i educades actuen sempre de la mateixa manera, es troben dins o fora d’una instal·lació esportiva.

Anem amb les dades més eloqüents de l’estudi en qüestió. En l’actualitat és un dels que s’ha realitzat atenent una major dimensió geogràfica i, per tant, el podem extrapolar a la resta del territori espanyol, salvant certes diferències. La societat basca, actualment, no difereix massa, en termes sociològics, de la resta de territoris d’Espanya i més quan parlen de l’esport en edat escolar.

-          El 27 % dels enquestats afirmen que han assistit en l’últim any a competicions esportives escolars en què hi hagut agressions verbals del públic cap als esportistes.

-          El 22 % assegura haver vist agressions verbals entre el públic.

-          El 20 % han vist agressions verbals entre els mateixos jugadors.

-          El 7 % han vist agressions físiques entre el públic.

-          El 14 % han vist agressions físiques entre els jugadors.

Després de la lectura d’aquestes dades, segurament seran moltes les persones que pensaran que aqueixes situacions es donen majoritàriament en el món del futbol. Evidentment, hi té una major incidència perquè és l’esport més mediatitzat, el que més veiem, el de més ressò en l’actualitat i major impacte social, però, malauradament, aquesta plaga va estenent-se per la resta d’esports. Insistesc que el més inquietant és que aqueixes accions violentes, cada vegada més, s’instauren en l’esport en edat escolar, sempre provocades per situacions alienes a l’esport, on el públic, majoritàriament, és algun familiar o amic dels esportistes. Els pares i mares, en qualsevol partit, jutgen contínuament la labor d’un àrbitre que, en la majoria dels casos, és un simple aficionat, o dubten de la taula d’anotadors, en els esports de sala. Resulta molt curiós que en esports com el tennis, en el que ningú en discutiria la laxitud en els enfrontaments, on no existeix contacte físic entre els adversaris, en les competicions escolars també s’hi donen accions violentes i antiesportives durant l’encontre. Tenint en compte que en aquest esport, a nivell escolar, no sol existir jutge, els mateixos jugadors s’autoarbitren, s’ha de dir que és la intervenció de l’entorn, pares i entrenadors, el que produeix situacions de conflicte, capteniments i accions violentes del tot injustificables. Deia un àrbitre que “els xiquets no tenen maldat en el camp de joc i que tranquil·lament podrien jugar sense el jutge, però l’entorn, majoritàriament familiar, és el que provoca situacions lamentables”.

Seguint en l’estudi en qüestió, trobem altres dades referents als motius que porten a aquests tipus d’actes violents en les competicions esportives escolars :

-          Un 33 % afirma que és per falta d’educació.

-          Un 25 %, per l’agressivitat dels pares i mares dels jugadors.

-          Un 12 %, per l’excessiva competitivitat.

-          Un 10 %, pel contagi de les actuacions dels voltants.

-          Un 4 %, per la influència dels mitjans de comunicació.

L’esport, que propicia valors com l’esforç, la companyonia, el respecte, la solidaritat, la integració... intrínsecs a l’ésser humà, ha de ser, entre d’altres coses, un dels mitjans pel qual puguen arrelar de manera ferma, i, així, crear hàbits perdurables.No podem permetre que l’esport ni els esportistes s’hi deixen calar per elements perniciosos. Afirmava Víctor Urrutia, director de l’estudi, que “un concepte de tan de valor en la vida com és la competitivitat, puga pervertir-se en l’esport i convertir-se en una causa de generació de violència”.

Aquest estudi ens duu a pensar que, davant de l’evidència que en l’esport escolar proliferen actituds i comportaments de caràcter violent, estem enfront d’un problema preocupant i, en conseqüència, hi hem d’intervenir amb agilitat en diferents camps i abordar la problemàtica tots els participants : esportistes, pares, entrenadors, àrbitres, federacions i administracions. Però cal recordar que les famílies tenen un paper importantissim, poden ser l’element propiciador de canvis, perquè tots sabem que és en el si de la família on es configurarà la personalitat del xiquet i de la xiqueta, on l’educació en valors i l’ètica aniran consolidant-se.

Continuarem amb més dades referents al que opinen els enquestats sobre quina és la solució per a evitar els comportaments violents en l’esport:

-          Un 30 % pensa que la solució passa per desenvolupar programes de conscienciació per a les famílies dels esportistes.

-          Un altre 30 % proposa treballar en l’educació en valors.

-          Un 13 % treballaria en programes d’educació per als esportistes.

-          Un 11 % aplicaria majors sancions a les accions violentes.

En els últims 25 anys hem passat de tindre una assistència minsa a les instal·lacions esportives, per part de pares i mares, a una de bastant nombrosa. Abans, els pares tenien menys preocupació per les activitats recreatives i formatives que ara? O és que tenien altres ocupacions i preocupacions? Podríem buscar diferents raons i explicacions a aquesta qüestió. Malgrat els diferents posicionaments que puga haver al respecte, el que és indiscutible, tan abans com ara, és la importància que té per als xiquets la presència, complicitat i participació dels pares en les seues activitats recreatives i d’oci, fins i tot les esportives. Tots sabem que la immersió en l’esport comporta pel participant tots aquells beneficis que es deriven de la salut física i mental, de la  integració social, de l’aprenentatge esportiu i de l’adquisició d’hàbits i valors. Però les famílies n’han de ser coneixedores d’aquests beneficis, prendre’n consciència i reforçar-los, posar-los sempre per davant, i, a continuació, tot allò que també té de bo la mera competició. Els pares són part fonamental del projecte esportiu i educatiu de qualsevol escola esportiva. El que resulta contradictori és el fet que un pare/mare inscriga el seu fill/a a una escola esportiva posant com a prioritat tots els beneficis adquiribles des de l’esport, i que, després, quan arriba a una instal·lació esportiva, on es desenvolupa una competició en què participa el seu fill, s’oblide  de tot i li afloren altres sentiments i accions  gens apropiades per a l’esport en general i per a l’educació del seu fill/a en particular. Molt sovint, la part racional sucumbeix a l’emocional i esdevé, fins i tot, passional. Les passions, quan s’accentuen, poden arribar a convertir-se en impulsives i derivar a situacions extremes i a accions poc afortunades, com ara els  comportaments violents.

Els pares han de deixar que els professionals (monitors, entrenadors, coordinadors, arbitres... ) que estiguen al front de l’esport escolar desenvolupen el seu treball amb tota normalitat i sense haver de suportar pressions externes. No han ser causa d’interferències que puguen afectar els fills/es i el grup. Actualment, en els cursos d’entrenadors es treballa en un nou aspecte referent a com tractar els pares i mares, com entrenar-los perquè siguen col·laboradors i no elements que puguen desvirtuar l’esperit de l’esport. Els professionals, a més de treballar conceptes esportius, tècnics, tàctics, psicologia esportiva... també reforcen l’educació en valors i els principis programàtics i filosòfics de les escoles esportives municipals.

L’esport escolar, per la seua concepció i ubicació, no deu ser un reflex en miniatura del que és l’esport  espectacle dels grans esdeveniments, amb conseqüències moltes vegades desafortunades. L’esport escolar és recreatiu i formatiu. No s’hi juguen títols mediàtics , no hi ha figures, no hi ha interessos publicitaris, no s’hi mouen grans capitals... Tothom n’ ix guanyant.

Així doncs, podem afirmar que els pares i les mares tenen molt a dir en l’eradicació dels signes violents en l’esport escolar. En primer lloc, tots n’hem de gaudir, pares i fills.  Hem de prendre consciència que és l’espai idoni perquè els joves aprenguen, es formen, milloren la salut i s’ho passen bé.  L’esport també en contribueix a la definició de la personalitat dels joves. Si no ho fem així, ens ho hem de mirar, perquè alguna cosa passa. En segon lloc, hem de saber aprofitar-nos de l’esport, fer-lo servir com a caldo de cultiu per injectar i fomentar certs valors, com ara treball en grup, esforç, sacrifici, solidaritat, respecte, compromís, unió, dedicació etc, que realment necessita la nostra societat i que actualment i per diverses raons s’han afeblit.

Una simple anècdota per a acabar. A Santiago Bernabeu, president emblemàtic del Reial Madrid en la seua època daurada, un entrenador li comentava, a peu de gespa, les excel·lències d’un jugador juvenil.  Santiago Bernabeu va preguntar a l’entrenador per un senyor que es recolzava sobre la barana del camp, mirant les evolucions del jugador en qüestió. Li va respondre que es tractava del pare del jugador. Aleshores Bernabeu, de manera categòrica, va afirmar que, a ell, li interessaven els  juvenils però sense pares. Evidentment, no deia que volia joves orfes. Tots ho entenem.

Per tant, hem de ser pares i mares dels nostres joves esportistes i desenvolupar el paper que ens pertoca en cada moment, per tal que els nostres fills aprenguen del nostre quefer i de la nostra mateixa experiència, i així puguen ser el dia de demà bons esportistes i millors persones.

 

 

 

 

 

Miguel A. Noguera Artigues

Tècnica Àrea d'Esports de Pedreguer

 

Activitat Física i Discapacitat

La millora de la qualitat de vida és un dels principals aspectes que en l'actualitat preocupen a la majoria de societats. Per a aconseguir aquest benefici hi ha nombrosos i diversos mitjans, entre els quals es troben les activitats físiques i esportives.

L'objectiu final de la realització d'alguna activitat física —moderada o intensa— és la millora de la qualitat de vida. Quan aquesta activitat es desenvolupa amb persones que tenen algun tipus de discapacitat o deficiència física/psíquica no solament procura la recuperació del seu estat funcional i la seua independència sinó que, a més a més de beneficiar-les des d'aquesta perspectiva, ajuda a millorar la seua salut i accentua el seu benestar.

De totes les seqüeles funcionals que exerceix una malaltia sobre els distints òrgans i sistemes de l’organisme, aquelles que estan estretament relacionades amb l'aparell locomotor són les de major prevalença a l’hora de treballar-les. Fa unes dècades els especialistes recomanaven que les persones amb aquestes característiques feren repòs i evitaren qualsevol tipus d'activitat i/o esforç físic; actualment, les recents investigacions han desmuntat aquesta concepció i els experts aconsellen que es practique activitat física habitualment, siga quin siga l’estat personal, perquè està demostrat que és un hàbit saludable i beneficiós, especialment en persones amb discapacitat. D’altra banda, no podem oblidar que qualsevol pràctica d'activitat física serà més profitosa si està planificada per personal competent en l’àrea i compta amb el seu seguiment.

Així doncs, insistim que la pràctica esportiva, a banda de millorar la salut global de la persona, el seu benestar psicològic i la funció física de tothom, és especialment recomanable per a persones amb algun tipus de discapacitat. Els efectes que se’n deriven són  múltiples i provats, tant a nivell de millora física (rehabilitacions) com de prevenció en salut (malalties).

Per últim, però no menys important, no podem oblidar que la pràctica d'activitat física sempre ha d’anar acompanyada d’una alimentació adequada, amb la qual cosa conformarem un estil de vida saludable i estarem promocionant la pròpia salut.

 

 

 

 

 

Noel Miralles Mas

Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport